Aquesta terra silvestre de plantes i d’estructura rocosa, de camps dibuixats pels colors, de prades per on pul·lula el bestiar, d’un mar blau que l’envolta i d’on sorgeixen còdols encisadors, d’aire mariner des d’on saluden les gavines, de sorra rogenca i de codines de matisos diferents.
Aquesta terra de llum immensa i captivadora és l’atmosfera oxigenada de l’esperit.
Recordo un dia, fa molt temps, en una platja meravellosa d’aquesta illa, havíem anat a passar-hi una estona tota la família. Aquell dia era esplèndid!!!...
Em vaig llevar, estava molt inquiet.
Ja tinc 4 anys, sóc el gran perquè el meu germà Occident en té 2. Jo em dic Orient. Els meus pares m’han regalat un equip per bussejar perquè vindríem aquí a passar l’estiu. Els meus pares són molt bons.
-Doncs per això estic inquiet!. Tinc moltes ganes se ser a la platja i estrenar l’equip de busseig i encara som a l’apartament.- Vaig dir als meus pares que no paraven de dir-me que mirés el plat i la tassa i esmorzés.-
Les ulleres per capbussar-me són de color groc i negre i el tub, que és de color negre, acaba en una argolla de color groc fent joc amb les ulleres i les aletes que també són de color groc i negre.
- Són una passada!!!- pensava constanment.
Els meus pares diuen que així em tindran més fàcilment controlat, el color groc és fàcil de veure.
Per fi! Després d’esmorzar una mica perquè no tenia pas gana, hem sortit de casa i hem arribat a la cala.
-Ja era hora.- vaig pensar.
Els meus pares diuen que és preciosa. Adoren aquest aire, aquesta olor, aquest color.
A mi m’agrada el color blau del mar i fins i tot l’olor que desprèn, però l’aire... Els meus pares crec que estan molt enamorats i a vegades diuen beneiteries. L’aire és per a respirar i respirem a tot arreu on hi ha oxigen; ho he après aquest any a l’escola; i quan respirem sentim olors diferents pel nas.
El meu germà comença a plorar. Quan l’Occi plora moltes vegades em molesta i per això vaig acostar-me a l’aigua en comptes d’aproximar-me a ell.
L’aigua és molt cristal·lina, es transparenten les pedres.
Què bé m’ho passaré amb les ulleres!
Miro l’horitzó. Exploro el terreny. Magnífic!
Entreveig, des de la sorra, que a unes poques nedades hi ha una cova que em servirà per inspeccionar els peixos que hi trobaré. Estic content i corro per la sorra que està plena de petites codines de colors. Aquestes pedretes ocupen tot un camí sobre la sorra. L’aigua trenca just on comencen a estar elles i s’estiren un bon tros. Formen un senderol.
Després la sorra és rogenca, gruixuda i suau a la vegada.
Els meus pares em criden.
-Què deuen voler ara que m’ho passo tan bé?- penso.
"Vaig cap on són ells i el meu germà Occi que ja no plora"
-Ori!- diu ma mare- deixa de córrer tot sol i juga a la pilota amb l’Occi.
"Ostres quin rotllo! Estic fart d’haver de jugar amb aquest petitó. És un “plasta”. Sempre vol tenir ell la pilota i la tira malament. Bé, de totes maneres no puc fer una altra cosa que la que hem diuen"
Agafo la pilota i la mà de l’Occi i anem fins a la vora del mar.
Col·loco a l’Occi d’esquena al sol i a l’aigua i jo em quedo al seu davant amb la pilota que tracto de tirar-li just a les seves mans. Doncs no, no l’agafa. Jo ja ho sabia. Corro a recollir la pilota que ha anat a parar dins l’aigua.
Camino amb cura perquè està ple de pedres. Guau! La sorra de dins el mar és suau i prima, m’hi endinso fins que gairebé em cobreix. Què bé! Aprofito i em mullo tot. Fico el cap dins l’aigua i nedo amb la pilota entre les mans fins on és l’Occi esperant-me.
M’ha anat molt bé el curs de natació que he fet aquest any. Em sento molt més segur dins l’aigua. És molt divertit.
Segueixo jugant amb l’Occi una estona més fins que em decideixo a preguntar a ma mare si ja és hora d’estrenar l’equip.
Ella em contesta que sí, però que vigili molt.
-És clar mama!- li vaig contestar.
Ostres quina sort que tinc! Em vesteixo de seguida.
Primer em poso les aletes i entro a l’aigua caminant com els crancs (això m’ho va explicar el meu papà, és més fàcil caminar).
Després mullo les ulleres i escupo saliva en els vidres (això m’ho va dir un amic meu que tinc que és més gran que jo. Té 15 anys i neda al club on jo vaig a millorar la natació i m’ho va explicar).
Per acabar em poso el tub a la boca i em deixo caure sobre l’aigua. És una delícia surar. Deixes anar el cos i sembla que no pesis gens.
-Guala!!! Aquestes ulleres són superguais!!!- vaig cridar.Em capbusso per veure tot aquest paisatge interior.
Nedant m’acosto al roc enorme. Uf! Fa una mica de por. Tots els forats per entrar a la cova són molt grans. Què faig?
Mentre, veig un peix. Guau! És molt gros. Em mira i passa pel meu costat com si res. Potser rodejant el roc en veig més... però vaig seguir entrant a l’interior del roc. Fantàstic! Sóc al centre de la gran pedra. Trec el cap. És magnífic!
Busco on són els meus pares a la sorra, així saludaré a la mamà i estarà molt orgullosa de mi.
Ja la veig. Ella em fa senyals i no sé que vol.
Sento la veu del papà...ja el veig. Diu que surti de la cova i que busqui a l’Occi.
Però on és l’Occi? L’he deixat jugant amb la pilota i no el veig ni dins l’aigua ni a la sorra.
La pilota flota més endins de la platja, balla i es mou segons els capricis de les ones, i ve cap a la vora de la roca on jo em trobo.
-Ori, Ori!- sento bramar.
Ja veig l’Occi, però que fa? Està nedant cap a la roca com un gosset. M’està seguint. No pot fer-ho això. Ell és encara molt petit.
Oh, no! L’ona l’ha cobert i s’ha empassat aigua i...
Em capbusso de pressa i surto bussejant molt més de pressa. Ja el tinc. Quin ensurt!!!
L’agafo pel coll i nedo fins la platja on són els meus pares.
L’Occi tus i diu:
-Ha estat molt guai. L’Ori m’ha salvat!.-
Els meus pares es van mirar i després em miraren a mi.
-Jo estic bé. Ha estat només un ensurt.-
Però respiro dificultosament. Per un moment he pensat que l’Occi es moriria. Quina por he passat. No puc més. Sento que el coll se’m trenca i les llàgrimes fan acte de presència als meus ulls.
La meva mare m’agafa a coll. M’abraça i em besa. A poc a poc m’apaivago. L’Occi i el meu papà estan també al meu costat.
Ja estic calmat.
Tot ha estat un ensurt.
L’atmosfera oxigenada ens envoltà a tots quatre.
I aquesta és la història que recordava i he reviscut pensant-la.
He estat per uns moments aquell nen de 4 anys que fa tant temps que vaig ser en aquesta cala de sorra rogenca i codines amb diferents matisos dins d’aquesta terra de llum immensa i captivadora que oxigena l’esperit i engrandeix l’amor.
Fi
Il.lustracions: Miquel Puente Periz
Juliol 2007
