Sin aliento

El alma es fuego
Cuando llega a la garganta
El alma es agua

Cuando llega el aguacero.

Si no hay energía
El interior está negro
Si no hay esfuerzo

El interior está muerto.

Blanca.

CONTES PER PENSAR--(2) Odi

El vaig veure de lluny i el meu coll s’unflà, la meva cara va enrogir, la respiració se’m va tallar, l’estómac se m’encongí. Vaig seguir endavant. Quina barra! A sobre em saluda i s’hagués parat i tot, si jo no hagués seguit tot dret, ignorant-lo. Quina pena! Foren molts anys junts i no ha quedat res... res bo, hauria de dir. En aquesta vida tot es paga i espero que algun dia pateixi més que jo. Que s’enfonsi, que la misèria el podreixi. Només penso que si em deixés portar pel que sento, el mataria.

Text Blanca

CONTES PER PENSAR--(1) Malen

Hi havia una vegada una nena primeta, menuda, de cabells llargs i rossos, d’orelles grosses, de nas xic i d’ulls grans, verds i vitals, tenia sis anys i vivia amb la seva mare, però dos caps de setmana els passava amb el seu pare el qual no era ni menut, ni de cabells llargs ni rossos, ni d’orelles grosses, però sí que tenia el nas xic i els ulls també grossos, verds i vitals.
La nena menudeta es deia Malen, i aquell cap de setmana li tocava estar amb el seu pare a qui li deia Pa. Vivia en una casa preciosa, de tres alçades:
En el soterràni estava el garatge, on cercava el cotxe Pa, i on Malen hi tenia les joguines ben guardades.
En la planta baixa, al costat de l’escala, hi havia una cambra de bany petita; en front, una petita habitació-biblioteca on Malen podia jugar amb l’ordinador, llegir o dibuixar. Davant l’escala estava la cuina, tocant del menjador on, a més de haver-hi mobles, sobre tot, hi havia un sofà davant de la gran tele per veure películes. Una gran finestra i la porta de vidre deixaven gaudir del bonic jardí per on corria Blond, el gos de pèl negre lluent, de mirada noble que, de quan en quan, deixava algun regalet sobre la gespa.
Al primer pis, un gran armari sabater, dos banys i tres habitacions dormitoris. L’habitació de Pa pintada de color groc, la de Malen de color verd clar, plena de ninots, i l’habitació dels invitats de color rosa salmó. S’hi pujava per una escala de marbre.
Aquella nit sopant, davant la tele, varen decidir que es llevarien aviat i es dedicarien a podar i netejar el jardí.
Però aquell matí estava molt encapotat. Feia fred. Els núvols no deixaven veure el sol. No seria d’estranyar que plogués.
Després d’esmorzar, tots dos es varen abrigar per sortir, encara que Pa no ho tenia gens clar - És millor esperar que claregi- pensà.
De cop, es va fer fosca nit. Només els llamps il·luminaven la terra cada dos minuts.Malen s’espantava, les ombres li semblaven monstres i l’estremien fins el punt de quedar-se muda. Aleshores, va escoltar una veu suau que li deia:

-Acompànyem, no tinguis por, avui anirem a Aisatnaf que no plou-
De cop, es va fer de dia, el sol respandia. Malen estava encantada. Per una porta va sortir el seu pare, semblava més jove, l’acompanyaven un parell d’homes vestits de negre que el protegien. Ella cridà: Paaaaaa!!!!
Ell es girà i li preguntà si volia alguna cosa. Semblava que no la conegués, però la llum verda que expedien els ulls de tots dos es creuaren i tothom sentí tendresa. Els homes deixaren que caminessin junts. Arribaren a palau. Entraren tots i Malen li preguntà si no recordava la seva filla. Ell la mirà fixament i li digué:
-Bé, si necessites un pare, estic disponible-
Malen interrogava amb la seva mirada, però decidí jugar a aquell nou joc.
-Gràcies. Seré la teva filla i no et deixaré mai perquè no tens ningú que visqui amb tu-
Pa va enrogir, li explicà que feia un any, sense tenir fills, havia marxat la seva esposa. Trobar-se amb una filla, era el millor que li podia passar.
Pa va fer un gest a un d’aquells homes i inmediatament sonaren campanes d’alegria i la gent d’Aisatnaf sortiren de les seves cases per congratulà a Pa, era el Rei i havia tingut una filla! Els Aisatnafs organitzaren una festa fantàstica. Va ser una tarda magnífica, però tot s’acaba. Era l’hora d’anar a dormir.
El rei va acompanyar la Malen a la seva habitació, pujaren per una meravellosa escala de marbre amb agafadors de fusta.
Les parets de l’habitació eren de color verd clar i estava plena de nines.
-És preciosa! – li digué en veure-la.
El rei li donà un petó de bona nit i li va dir:
-Desitjo que descansis bé i perquè no et sentis sola et regalo aquest meravellós gos de color negre a qui anomeno Blond, t’agrada?
Malen va al·lucinar per un moment. El Blond se li va tirar al coll sense deixar de moure la cua i de seguida van començar a jugar. Mentre, el rei va desaparéixer.
Malen va reposar el seu capet a la coixinera i en Blond es col·locar sota els seus peuets. Es van adormir.

De bursada va obrir els ulls. On era?
Estava estirada sobre el seu sofà, la tele il.luminava el menjador, hi havia dibuixos de diferents colors que parlavan fluixet i semblava que li preguntessin alguna cosa. Per la finestra seguien els núvols negres i plovia a bots i barrals. El Blond era sota els seus peus.
En aquell mateix moment, Pa obria la porta i en veure-la desperta li preguntà:
-Vols un got de llet? Quan ha començat a ploure ens hem assegut al sofà i t’has quedat adormida... Estàs bé?La Malen el mirava bocabadada. No sabia si havia sommiat o què. Sí volia un got de llet calenta.

Text Blanca

Il·lustració Miquel

CONTES PER SOMIAR--(2) El parc de l'àvia

La lluna era molt lluminosa vista des de la terra.
Estava molt alta. Per molt que t’estiressis per agafar-la, no l’assolies mai. Era fascinadora.
A la mateixa hora de la nit, un nen i una nena miraven el cel i veien la lluna des de ciutats diferents de la terra.

El nen, que es deia IG, pensava que mai no havia vist brillar cap estel, cap llum com la lluna en aquell moment. Cap claredat havia esta igual.
La nena, que es deia MA, creia que els habitants de la lluna, potser havien posat un llum, una llàntia o un fanal nou.

L’àvia dels dos nens que es deia NEUS vivia en una casa rodejada d’un parc preciós i magnífic. Era tot il·luminat, lluït per la lluna que a la vegada es reflectia en el petit llac que hi havia al centre mateix del jardí. ls arbres eren molt alts, espessos. El brancams eren gairebé plans. El contrallum donava una sensació especial. L’aura semblava envoltar-ho tot.

Des de la lluna , la terra rodona es veia com enlluernada, encegadora, entelada.
De cop, el nen es veu dins d’un forat. Un forat negre, gran. Surt, mira i comença a caminar.

La nena seu al trespol. La terra és com sorra fina i grisa, fosca. Se n’adona que està també dins d’un forat. Surt, mira i comença a caminar.

Tot és fosc. Els arbres no hi són. Tampoc hi ha flors... On sóc? – pensen tots dos a la vegada.
No hi ha res de res, només forats al terra, forats grans i negres. Ah! I l’IG i la MA. Estaven un al costat de l’altra. Es miraven. Ella li digué:

- Hola, perdona, crec que m’he perdut. No sé on sóc. Em dic MA i tu?.
- Oh, no ho sé – li contesta IG – jo ja fa estona que camino i tot em sembla igual. No he vist a ningú i tampoc sé on sóc. Tot és tèrbol i confús. Ah! Em dic IG, encantat MA.
- Per tant, vols dir que tu tampoc saps on vas? – va continuar MA preguntant-li.
- No – contestà IG – Crec que seguiré caminant una estona més fins que el meu cos em demani descansar.
- Podria acompanyar-te? – Li preguntà MA –Jo tampoc sé on puc anar, ni com he arribat fins aquí. Tots dos podríem esbrinar millor quina és la situació i fer-nos companyia. Si trobéssim algú... li podríem parlar i explicar-li d’on venim...Li podríem detallar el paisatge... potser ho coneix i ens dona una pista, oi? – Acabà MA de dir, amb una cara amb uns ulls com a plats, esperant trobar una mirada de complicitat per part del nen.
- Sí, hauríem d’arribar a algun lloc – seguí dient IG – Si trobéssim casa teva... seria més fàcil trobar ca meva... O trucar als meus pares o a la meva àvia. Som-hi! Busquem un telèfon.
Van començar a caminar i mentre s’explicaven coses de les seves vides, de les seves ciutats, dels seus amics, de la seva família, tots dos van quedar-se bocabadats quan parlant, parlant... semblava del mateix jardí...El parc, el jardí que MA descrivia, IG el recordava igual. Tenia els mateixos arbres, les mateixes flors de colors groc, rosa, blanc, els mateixos camins entre voreres d’arbusts que arribaven al llac, al petit llac.
Van callar. Es miraren.
Recordaven la mateixa visió, tenien la mateixa sensació. La lluna reflectida en l’aigua. L’aura que l’envoltava. L’amor d’una àvia...

Havia passat molta estona. Havien caminat molt i parlat també molt. Realment estaven cansats. Van ficar-se dins d’un forat i van decidir dormir unes hores. Segurament després. Al estar descansats podrien pensar millor i tenir una nova i bona idea.
Va passar molta estona més. Moltes hores. El cel cada vegada era més clar, més blau. A poc a poc, el dia va entrar per les finestres respectives de tots dos, de MA i d’IG.

Quan varen obrir els ulls la lluna era totalment blanca i molt, molt alta. S’acomiadava.
Tots dos eren en una habitació de color verd clar. Cadascú estava en un llit. Es miraren. L’àvia NEUS entrava en aquell mateix instant. Els portava un suc de taronja i els convidava a sortir al jardí perquè feia un dia esplèndid i podrien jugar vora del llac, del petit llac.
En aquell moment, IG i MA, cosins, que passaven uns dies a casa de l’àvia NEUS, varen sentir la mateixa sensació recordaven la mateixa visió. La lluna reflectida en l’aigua. L’aura que l’envoltava. L’amor d’una àvia.

Text Blanca
Il·lustració Miquel

CONTES PER SOMIAR--(1) Ensurt

Em retrobo amb aquella petita terra, rodejada de mar que m’ha fet passar tantes i tantes estones d’aventura, de pau, de calma i de joia.
Aquesta terra silvestre de plantes i d’estructura rocosa, de camps dibuixats pels colors, de prades per on pul·lula el bestiar, d’un mar blau que l’envolta i d’on sorgeixen còdols encisadors, d’aire mariner des d’on saluden les gavines, de sorra rogenca i de codines de matisos diferents.
Aquesta terra de llum immensa i captivadora és l’atmosfera oxigenada de l’esperit.

Recordo un dia, fa molt temps, en una platja meravellosa d’aquesta illa, havíem anat a passar-hi una estona tota la família. Aquell dia era esplèndid!!!...
Em vaig llevar, estava molt inquiet.
Ja tinc 4 anys, sóc el gran perquè el meu germà Occident en té 2. Jo em dic Orient. Els meus pares m’han regalat un equip per bussejar perquè vindríem aquí a passar l’estiu. Els meus pares són molt bons.

-Doncs per això estic inquiet!. Tinc moltes ganes se ser a la platja i estrenar l’equip de busseig i encara som a l’apartament.- Vaig dir als meus pares que no paraven de dir-me que mirés el plat i la tassa i esmorzés.-

Les ulleres per capbussar-me són de color groc i negre i el tub, que és de color negre, acaba en una argolla de color groc fent joc amb les ulleres i les aletes que també són de color groc i negre.
- Són una passada!!!- pensava constanment.
Els meus pares diuen que així em tindran més fàcilment controlat, el color groc és fàcil de veure.
Per fi! Després d’esmorzar una mica perquè no tenia pas gana, hem sortit de casa i hem arribat a la cala.
-Ja era hora.- vaig pensar.
Els meus pares diuen que és preciosa. Adoren aquest aire, aquesta olor, aquest color.
A mi m’agrada el color blau del mar i fins i tot l’olor que desprèn, però l’aire... Els meus pares crec que estan molt enamorats i a vegades diuen beneiteries. L’aire és per a respirar i respirem a tot arreu on hi ha oxigen; ho he après aquest any a l’escola; i quan respirem sentim olors diferents pel nas.

El meu germà comença a plorar. Quan l’Occi plora moltes vegades em molesta i per això vaig acostar-me a l’aigua en comptes d’aproximar-me a ell.
L’aigua és molt cristal·lina, es transparenten les pedres.
Què bé m’ho passaré amb les ulleres!
Miro l’horitzó. Exploro el terreny. Magnífic!

Entreveig, des de la sorra, que a unes poques nedades hi ha una cova que em servirà per inspeccionar els peixos que hi trobaré. Estic content i corro per la sorra que està plena de petites codines de colors. Aquestes pedretes ocupen tot un camí sobre la sorra. L’aigua trenca just on comencen a estar elles i s’estiren un bon tros. Formen un senderol.
Després la sorra és rogenca, gruixuda i suau a la vegada.

Corro i corro, estic excitat, faig tombarelles, em mullo. L’aigua és fresca i agradable.
Els meus pares em criden.
-Què deuen voler ara que m’ho passo tan bé?- penso.
"Vaig cap on són ells i el meu germà Occi que ja no plora"

-Ori!- diu ma mare- deixa de córrer tot sol i juga a la pilota amb l’Occi.
"Ostres quin rotllo! Estic fart d’haver de jugar amb aquest petitó. És un “plasta”. Sempre vol tenir ell la pilota i la tira malament. Bé, de totes maneres no puc fer una altra cosa que la que hem diuen"

Agafo la pilota i la mà de l’Occi i anem fins a la vora del mar.
Col·loco a l’Occi d’esquena al sol i a l’aigua i jo em quedo al seu davant amb la pilota que tracto de tirar-li just a les seves mans. Doncs no, no l’agafa. Jo ja ho sabia. Corro a recollir la pilota que ha anat a parar dins l’aigua.
Camino amb cura perquè està ple de pedres. Guau! La sorra de dins el mar és suau i prima, m’hi endinso fins que gairebé em cobreix. Què bé! Aprofito i em mullo tot. Fico el cap dins l’aigua i nedo amb la pilota entre les mans fins on és l’Occi esperant-me.

M’ha anat molt bé el curs de natació que he fet aquest any. Em sento molt més segur dins l’aigua. És molt divertit.

Segueixo jugant amb l’Occi una estona més fins que em decideixo a preguntar a ma mare si ja és hora d’estrenar l’equip.
Ella em contesta que sí, però que vigili molt.
-És clar mama!- li vaig contestar.
Ostres quina sort que tinc! Em vesteixo de seguida.
Primer em poso les aletes i entro a l’aigua caminant com els crancs (això m’ho va explicar el meu papà, és més fàcil caminar).
Després mullo les ulleres i escupo saliva en els vidres (això m’ho va dir un amic meu que tinc que és més gran que jo. Té 15 anys i neda al club on jo vaig a millorar la natació i m’ho va explicar).
Per acabar em poso el tub a la boca i em deixo caure sobre l’aigua. És una delícia surar. Deixes anar el cos i sembla que no pesis gens.

-Guala!!! Aquestes ulleres són superguais!!!- vaig cridar.
Em capbusso per veure tot aquest paisatge interior.
Nedant m’acosto al roc enorme. Uf! Fa una mica de por. Tots els forats per entrar a la cova són molt grans. Què faig?
Mentre, veig un peix. Guau! És molt gros. Em mira i passa pel meu costat com si res. Potser rodejant el roc en veig més... però vaig seguir entrant a l’interior del roc. Fantàstic! Sóc al centre de la gran pedra. Trec el cap. És magnífic!
Busco on són els meus pares a la sorra, així saludaré a la mamà i estarà molt orgullosa de mi.
Ja la veig. Ella em fa senyals i no sé que vol.
Sento la veu del papà...ja el veig. Diu que surti de la cova i que busqui a l’Occi.
Però on és l’Occi? L’he deixat jugant amb la pilota i no el veig ni dins l’aigua ni a la sorra.
La pilota flota més endins de la platja, balla i es mou segons els capricis de les ones, i ve cap a la vora de la roca on jo em trobo.

-Ori, Ori!- sento bramar.

Ja veig l’Occi, però que fa? Està nedant cap a la roca com un gosset. M’està seguint. No pot fer-ho això. Ell és encara molt petit.
Oh, no! L’ona l’ha cobert i s’ha empassat aigua i...

Em capbusso de pressa i surto bussejant molt més de pressa. Ja el tinc. Quin ensurt!!!
L’agafo pel coll i nedo fins la platja on són els meus pares.
L’Occi tus i diu:
-Ha estat molt guai. L’Ori m’ha salvat!.-

Els meus pares es van mirar i després em miraren a mi.

-Jo estic bé. Ha estat només un ensurt.-
Però respiro dificultosament. Per un moment he pensat que l’Occi es moriria. Quina por he passat. No puc més. Sento que el coll se’m trenca i les llàgrimes fan acte de presència als meus ulls.

La meva mare m’agafa a coll. M’abraça i em besa. A poc a poc m’apaivago. L’Occi i el meu papà estan també al meu costat.
Ja estic calmat.
Tot ha estat un ensurt.
L’atmosfera oxigenada ens envoltà a tots quatre.

I aquesta és la història que recordava i he reviscut pensant-la.
He estat per uns moments aquell nen de 4 anys que fa tant temps que vaig ser en aquesta cala de sorra rogenca i codines amb diferents matisos dins d’aquesta terra de llum immensa i captivadora que oxigena l’esperit i engrandeix l’amor.

Fi

Texte: Blanca Romeo Casanovas

Il.lustracions: Miquel Puente Periz

Juliol 2007