El vaig veure de lluny i el meu coll s’unflà, la meva cara va enrogir, la respiració se’m va tallar, l’estómac se m’encongí. Vaig seguir endavant. Quina barra! A sobre em saluda i s’hagués parat i tot, si jo no hagués seguit tot dret, ignorant-lo. Quina pena! Foren molts anys junts i no ha quedat res... res bo, hauria de dir. En aquesta vida tot es paga i espero que algun dia pateixi més que jo. Que s’enfonsi, que la misèria el podreixi. Només penso que si em deixés portar pel que sento, el mataria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada