Cinc
minuts tard
Era
el primer dia de primavera, però no ho semblava. Els núvols tapaven
el cel i la foscúria blanquinosa no feia cara d'aixecar-se. La
Tània estava asseguda sota la marquesina de la parada del bus 5A com
cada dia, a la mateixa hora. Ella era petita i delicada, de cabells
curts i canosos, i d'ulls tristos que mostraven un dolor immens. Feia
dos anys que vivia sola amb els records, i que treballava en una
oficina grisa. Ja arribava l'autobús, cinc minuts tard, com gairebé
sempre. Un cop dins, fitxà el bitllet i ullà la gent mig adormida.
El seient del darrere ja l'esperava. Va saludar el noi del seu
costat; diàriament observava com s'embadalia amb aquella dona
graciosa, morena de cabells negres i recollits darrere amb un
passador, i que semblava més jove del que devia ser. Tots dos
baixaven a la mateixa parada, en la mateixa direcció caminaven,
ella, al davant, i ell, la seguia. La Tània va tancar els ulls. Feia
tan temps que no estava amb un home! Va conèixer l'Oriol en un
autobús, la línia 2B; trenta-un anys havien passat en un no res.
S'havien mirat sense parlar, gairebé uns deu dies, fins que ell li
demanà el seu nom. A partir d'aquell moment tots dos s'asseien junts
i baixaven a la parada de la Tània, i ell l'acompanyava fins a la
feina; s'acomiadaven amb un petó molt suau als llavis, i, llavors,
ell seguia el seu camí. Al cap de dos anys es van casar. Vivien l'un
per l'altra. No van tenir fills, però ells no en tenien necessitat,
la casa del poble amb la bassa on es banyaven nus, les caminades per
la muntanya, i els viatges a l'estranger omplien les seves vides de
rialles i de felicitat. Ara ja feia dos anys que l'Oriol no hi era, i
ella se sentia sola, sense ni alegries ni il·lusions. Li van caure
un parell de llàgrimes.
L'endemà
ja era divendres. Va tornar a pujar a l'autobús i va trobar-se amb
les mateixes cares ensopides, el noi al seu costat i la dona al
davant. Quan van arribar a la parada on baixaven, els escrutà una
estona. Caminaven a una distància prudencial, giraven el carrer a la
dreta i... Va aclucar els ulls, i va imaginar que —pujaven
unes escales antigues fins arribar al principal, quan ella obria la
porta, es miraven i es petonejaven fins caure sobre un llit gran.
Deixaven anar tota la passió continguda. Els cossos gaudien d'una
bogeria adolescent, i els crits encegats de zel es diluïen a la gola
sense fer soroll. Els cabells negres d'ella estaven encolats al seu
rostre i la suor feia resplendir els cossos cansats, durant una
estona, el silenci reduïa la respiració alterada de satisfacció.
Aquell
cap de setmana, la Tània pensà en la passió que li mancava, no va
menjar res, i les ampolles de vi van fer que plorés de dolor per no
poder sentir tot allò que havia perdut feia ja dos anys, fins que la
son la va vèncer.
Dilluns
es va despertar amb molt mal de cap, però, tot i així, va engegar
la ràdio; va fer un cafè més fort que habitualment perquè l'estat
etílic encara se li passejava pel cos. Mirava per la finestra sense
veure res, encara era negra nit; la dutxa va ser l'opció més
coherent. El clapoteig de l'aigua la va fer reviure, fins i tot va
sentir com l'Oriol la cridava per anar al poble, es feia tard, no
calia endur-se res, només estar junts.
L'Autobús
va arribar cinc minuts tard com cada dia, ningú va ullar les cares
adormides, ni ningú no la va trobar a faltar.
Blanca.
2013 maig
