Entra, al despatx, l’Alba Penell:
Hola, bona tarda.
Sí, vinc a l’entrevista.
Ah! No sóc la primera?
Bé. No sabria què dir-li.
Aquest curs m’ha sabut a poc.
No, no, les circumstàncies…Sento molt això que li ha passat.
He après molt amb vostè, però m’ha sabut a poc.
Què?
Doncs, he aprés a mirar, a pensar, a ordenar, a inventar, a escriure, a arriscar-me, a decidir-me.
He sentit angoixa, ansietat, vergonya, desengany, entusiasme, alegria, il·lusió, depressió.
Sí, m’agrada escriure, imagino, somio.
Ara?
No. Estic seca.
Desitjo crear.
D’acord, diguim.
Sembla mentida que diguin tan de mi els meus escrits!
Sap que li dic, que seguiré somiant.
Què dius?
No t’agrada?
No és veritat, no és inversemblant.
Què dius del diàleg?
Que és un monòleg?
No sé. Podria millorar-se.
Que qui és el personatge?
Uf, no tens el dia.
Jo? No, no.
És l’Alba Penell qui entrarà al despatx.
Blanca.
