La lluna era molt lluminosa vista des de la terra.
Estava molt alta. Per molt que t’estiressis per agafar-la, no l’assolies mai. Era fascinadora.
A la mateixa hora de la nit, un nen i una nena miraven el cel i veien la lluna des de ciutats diferents de la terra.
El nen, que es deia IG, pensava que mai no havia vist brillar cap estel, cap llum com la lluna en aquell moment. Cap claredat havia esta igual.
La nena, que es deia MA, creia que els habitants de la lluna, potser havien posat un llum, una llàntia o un fanal nou.
L’àvia dels dos nens que es deia NEUS vivia en una casa rodejada d’un parc preciós i magnífic. Era tot il·luminat, lluït per la lluna que a la vegada es reflectia en el petit llac que hi havia al centre mateix del jardí. ls arbres eren molt alts, espessos. El brancams eren gairebé plans. El contrallum donava una sensació especial. L’aura semblava envoltar-ho tot.
Estava molt alta. Per molt que t’estiressis per agafar-la, no l’assolies mai. Era fascinadora.
A la mateixa hora de la nit, un nen i una nena miraven el cel i veien la lluna des de ciutats diferents de la terra.
El nen, que es deia IG, pensava que mai no havia vist brillar cap estel, cap llum com la lluna en aquell moment. Cap claredat havia esta igual.
La nena, que es deia MA, creia que els habitants de la lluna, potser havien posat un llum, una llàntia o un fanal nou.
L’àvia dels dos nens que es deia NEUS vivia en una casa rodejada d’un parc preciós i magnífic. Era tot il·luminat, lluït per la lluna que a la vegada es reflectia en el petit llac que hi havia al centre mateix del jardí. ls arbres eren molt alts, espessos. El brancams eren gairebé plans. El contrallum donava una sensació especial. L’aura semblava envoltar-ho tot.
Des de la lluna , la terra rodona es veia com enlluernada, encegadora, entelada.
De cop, el nen es veu dins d’un forat. Un forat negre, gran. Surt, mira i comença a caminar.
La nena seu al trespol. La terra és com sorra fina i grisa, fosca. Se n’adona que està també dins d’un forat. Surt, mira i comença a caminar.
Tot és fosc. Els arbres no hi són. Tampoc hi ha flors... On sóc? – pensen tots dos a la vegada.
No hi ha res de res, només forats al terra, forats grans i negres. Ah! I l’IG i la MA. Estaven un al costat de l’altra. Es miraven. Ella li digué:
De cop, el nen es veu dins d’un forat. Un forat negre, gran. Surt, mira i comença a caminar.
La nena seu al trespol. La terra és com sorra fina i grisa, fosca. Se n’adona que està també dins d’un forat. Surt, mira i comença a caminar.
Tot és fosc. Els arbres no hi són. Tampoc hi ha flors... On sóc? – pensen tots dos a la vegada.
No hi ha res de res, només forats al terra, forats grans i negres. Ah! I l’IG i la MA. Estaven un al costat de l’altra. Es miraven. Ella li digué:
- Hola, perdona, crec que m’he perdut. No sé on sóc. Em dic MA i tu?.- Oh, no ho sé – li contesta IG – jo ja fa estona que camino i tot em sembla igual. No he vist a ningú i tampoc sé on sóc. Tot és tèrbol i confús. Ah! Em dic IG, encantat MA.
- Per tant, vols dir que tu tampoc saps on vas? – va continuar MA preguntant-li.
- No – contestà IG – Crec que seguiré caminant una estona més fins que el meu cos em demani descansar.
- Podria acompanyar-te? – Li preguntà MA –Jo tampoc sé on puc anar, ni com he arribat fins aquí. Tots dos podríem esbrinar millor quina és la situació i fer-nos companyia. Si trobéssim algú... li podríem parlar i explicar-li d’on venim...Li podríem detallar el paisatge... potser ho coneix i ens dona una pista, oi? – Acabà MA de dir, amb una cara amb uns ulls com a plats, esperant trobar una mirada de complicitat per part del nen.
- Sí, hauríem d’arribar a algun lloc – seguí dient IG – Si trobéssim casa teva... seria més fàcil trobar ca meva... O trucar als meus pares o a la meva àvia. Som-hi! Busquem un telèfon.
Van començar a caminar i mentre s’explicaven coses de les seves vides, de les seves ciutats, dels seus amics, de la seva família, tots dos van quedar-se bocabadats quan parlant, parlant... semblava del mateix jardí...El parc, el jardí que MA descrivia, IG el recordava igual. Tenia els mateixos arbres, les mateixes flors de colors groc, rosa, blanc, els mateixos camins entre voreres d’arbusts que arribaven al llac, al petit llac.
Van callar. Es miraren.
Recordaven la mateixa visió, tenien la mateixa sensació. La lluna reflectida en l’aigua. L’aura que l’envoltava. L’amor d’una àvia...
Havia passat molta estona. Havien caminat molt i parlat també molt. Realment estaven cansats. Van ficar-se dins d’un forat i van decidir dormir unes hores. Segurament després. Al estar descansats podrien pensar millor i tenir una nova i bona idea.Va passar molta estona més. Moltes hores. El cel cada vegada era més clar, més blau. A poc a poc, el dia va entrar per les finestres respectives de tots dos, de MA i d’IG.
Quan varen obrir els ulls la lluna era totalment blanca i molt, molt alta. S’acomiadava.
Tots dos eren en una habitació de color verd clar. Cadascú estava en un llit. Es miraren. L’àvia NEUS entrava en aquell mateix instant. Els portava un suc de taronja i els convidava a sortir al jardí perquè feia un dia esplèndid i podrien jugar vora del llac, del petit llac.
En aquell moment, IG i MA, cosins, que passaven uns dies a casa de l’àvia NEUS, varen sentir la mateixa sensació recordaven la mateixa visió. La lluna reflectida en l’aigua. L’aura que l’envoltava. L’amor d’una àvia.
Tots dos eren en una habitació de color verd clar. Cadascú estava en un llit. Es miraren. L’àvia NEUS entrava en aquell mateix instant. Els portava un suc de taronja i els convidava a sortir al jardí perquè feia un dia esplèndid i podrien jugar vora del llac, del petit llac.
En aquell moment, IG i MA, cosins, que passaven uns dies a casa de l’àvia NEUS, varen sentir la mateixa sensació recordaven la mateixa visió. La lluna reflectida en l’aigua. L’aura que l’envoltava. L’amor d’una àvia.
Il·lustració Miquel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada