Estic assegut darrera d'ella. La llum de la tarda entra per la finestra que tinc a la dreta. Es farà fosc aviat. El silenci es trenca per una veu que tothom escolta. És una classe interessant la de socials, avui la profe parla de la germinació de les flors però jo m'evadeixo, miro la cabellera brillant de color canyella d'aquella noia que veig cada dia a l'entrar, al pati i al sortir del cole. Sento vibrar la música en els seus cabells, es mouen d'una banda a l'altra. Han encès el llum i he hagut de tancar els ulls. Sento una veu nova, dolça...és ella! Explica que va plantar un roser i han sortit les primeres poncelles. Haig de decidir-me, avui, avui mateix li parlaré, li parlaré de les flors.
Què dius home! No t'atreviràs.
Oh no! No vull sentir-te.
Tu no ho vols, però sóc amb tu.
Vés-te'n! No puc suportar-te.
Em tens por? Tu? A mi?
Sí, voldria estar d'acord amb mi, bé, amb tu i no ho aconsegueixo, quan pretenc parlar-li sempre surts tu amb els teus problemes, les teves ximpleries, les teves vergonyes i no em deixes...
Au, au, no diguis bestieses, ets tu qui té rucades i vergonya, ni tan sols saps la cara que fa, tu ets qui s'amaga i em demanes que calli, jo estic aquí i tu?
Jo sóc aquí, tu no ets jo...Va anem, ja ha sortit, demà, demà sí que li parlaré de les flors.
Blanca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada